Rocosa benvinguda

Baixant un parell

de quilòmetres per la C-1412b des del cap de port de Comiols, partió geogràfica entre la Noguera i el Jussà per l’est i enlairat accés a la muntanya pallaresa pels viatgers procedents de la Catalunya central i costanera (únic pas apte per al trànsit rodat abans de la carretera pel congost de Terradets), es troba Benavent de la Conca, que s’havia dit Benavent de Tremp fins a la seva annexió al municipi d’Isona i Conca Dellà. Un topònim, Benavent, amb dues possibles explicacions: la popular com a contracció de bon vent, justificada pels corrents d’aire que hi bufen i plasmada a l’antic escut local, en què apareixia un molí d’aspes, i una altra de més erudita, amb l’aval de Joan Coromines, que buscaria l’origen etimològic en la veu llatina

beneventum

, traslladat al català com a benvingut. Dues opcions prou dignes, però segons com es miri de signe oposat, tenint en compte que bon vent és tot just l’expressió col·loquial emprada per acomiadar algú, no sempre de forma amable. Bon vent i barca nova, per exemple.

El cert és que, en tant que el nucli habitat més occidental del Pallars de baix, Benavent dona la benvinguda als visitants vinguts des d’aquella banda, que resten impressionats per l’envergadura de les roques de perfil montserratí que s’alcen per damunt del poble.

El roc o els rocs de Benavent, designats indistintament en singular o en plural, aclaparen qui els observa amb la seva presència gegantina, pel seu embalum, i rovellada, pel color dominant, d’un to incandescent quan s’hi reflecteix el sol de la posta.

Es recomana aparcar en un eixample de la carretera, als peus del caseriu, des d’on fa un gran efecte la visió de l’ampla i sòbria façana de l’església, dedicada a santa Margarida, retallant-se sobre el portentós rocam del darrere, i pujar caminant per un carreró en ziga-zaga fins al portal d’entrada –triple arc de pedra i embigat de fusta– a l’antiga vileta closa per muralles, de què encara es pot descobrir algun vestigi. El petit recinte interior està molt refet i se’l veu força endreçat, amb profusió de plantes ornamentals. No cal ni dir que des d’allà dalt, a mil metres d’altitud, les vistes són tot un espectacle.

La barcelonina Sònia Clotet i el pallarès Xavier Bernadó, fill d’Abella de la Conca, han posat en marxa a Isona una explotació apícola regida per sistemes de treball acordats amb els cicles de la natura, com la transhumància de les abelles seguint les floracions silvestres, i en què controlen tot el procés d’extracció de la mel amb mètodes cent per cent artesanals. El resultat és un líquid dens i daurat, aromàtic, del tipus mil flors, amb predomini del romaní i la farigola, envasat en pots de vidre de quilo o mig quilo, que llueixen a la bonica etiqueta un dibuix d’estil modernista de la testa de la comtessa Dolça, l´última del comtat de Pallars Jussà, abans de ser absorbit en 1192 pel de Barcelona.