Neu de seda

Nevada de pètals sedosos sobre les branques o a terra, l’efecte visual que pot arribar a encegar de la floració dels ametllers aquestes setmanes vinents constitueix un espectacle únic, alhora que efímer, anunci rutilant de la fi dels rigors hivernals (el gris de la boira substituït per la blancor vegetal immaculada, gairebé nupcial, d’aquelles volves no pas caigudes del cel sinó brostant de la llenya, de textura tan fina i etèria però que no es desfan entre els dits) i d’una primavera imminent que arriba, com cada any, carregada de promeses, si més no botàniques.

L’ametller, Prunus dulcis de nom científic, és un caducifoli de la família de les rosàcies, originari del nord-est d’Àfrica i de l’Àsia més remota, on creix assilvestrat. Adaptable a terrenys pedregosos, de clima mediterrani, el seu fruit és apreciat des d’antic, ric en vitamines i minerals, molt nutritiu. Tingut des de sempre per un conreu de secà, els darrers temps cada vegada se’n veu més en finques regades, sovint extensions arbòries fins on abasta la vista, traçant simètriques rengleres paral·leles com companyies d’hússars emplomallats en disciplinada formació marcial. L’ametlla passa per ser el fruit sec amb una millor relació directa entre reg i producció, fins a 3.000 o 3.500 quilos per hectàrea, que és molt per als rendiments tradicionals, gràcies als moderns sistemes d’irrigació que permeten un elevat estalvi d’aigua.

L’empresa Sorigué va plantar fa uns anys prop d’un milió d’ametllers en diverses parcel·les contigües que sumen unes 200 hectàrees al pla de Vencilló, entre els termes dels Alamús i Bell-lloc. Anar-hi a fer un tomb aquests pròxims dies, passejar entremig dels arbres engalanats, esdevé una experiència extraordinària, plena de màgia, bellesa i poesia. Una mica irreal, com viure dins d’un somni.

S’hi pot accedir des de Bell-lloc mateix, prenent la carretera de Torregrossa. Al cap d’un quilòmetre, just travessat el subcanal, es gira per una pista a la dreta cap a la pineda amb mirador, per trencar aviat a l’esquerra i seguir un caminal fins a trobar els ametllers emblanquinats. Baixant del cotxe, s’aprecia a l’instant la forta olor de mel provinent de les nombroses arnes col·locades per afavorir la pol·linització, amb el consegüent perill –compte!– de les picades d’abella. No hi ha rosa sense espines, ja se sap.

Mar de grana

Tornant des de l’extens ametllerar cap a la carretera en direcció a Bell-lloc, es troben les Cases de Vencilló o Vensilló, en terme dels Alamús, un enclavament del Segrià dins del Pla d’Urgell. Antic poblat sarraí, segons Josep Lladonosa d’un tal Avin Azalon, d’aquí el topònim, convertit en possessió templera amb el nom de Turris Avinçalom, havia arribat a acollir 18 focs o llars al segle XIV, més tard abandonat i repoblat de nou a finals del XVIII, que és quan s’aixequen els tres edificis actuals, de construcció senzilla, amb murs de tàpia i carreus de pedra emmarcant portes i finestres, enmig d’un mar de sembrats: dues masies idèntiques a banda i banda d’una esglesiola amb petita espadanya, tot ja bastant decadent i esbalandrat.