Moles amb vistes

Tocant del forn i l’església de Vilamolat, una antiga casa senyorial, Casa Miret de Mur, va ser condicionada fa set anys com a allotjament turístic rural, amb una capacitat d’entre vuit i dotze hostes, idònia per tant de cara a acollir grups familiars o d’amics, perquè s’acostuma a llogar sencera. Regentada amb gràcia i simpatia per la jove dissenyadora Valença Castells, disposa de cinc cambres dobles de dormitori i tres de bany, menjador-saleta amb cuina incorporada, sala de jocs, pati amb barbacoa, cup i celler, balcó airejat i piscina, des d’on es dominen uns esplèndids panorames que conviden a quedar-se quiets contemplant el paisatge, malgrat que es tracta d’una bona base d’excursions per la zona.

L’extens, dispers i no gaire habitat municipi de Castell de Mur, entrant al Pallars Jussà a mà esquerra, segons es puja des de Terradets, amb centre administratiu al poble de Guàrdia de Noguera però adoptant com a denominació comuna el principal monument del terme, que és la ferrenya fortificació medieval que domina des de l’altura aquell vast territori aspre i d’orografia rebregada, agrupa vuit nuclis poblats –no gaire–, units per una xarxa de carreteres locals estretes i sinuoses, de vegades fins i tot una mica perdedores.

Tota una aventura, endinsar-s’hi. Bé, tampoc no cal exagerar: una aventura relativa, apta per a famílies urbanes.

Un d’aquests llogarets és Vilamolat, d’una vintena de veïns fixos, accessible des del trencall de la C-13 que poc després de Cellers s’enfila cap a Guàrdia i el castell de Mur, fins aquí vuit quilòmetres, per davallar tot seguit tres quilòmetres més, o bé també des de Tremp per Fígols, si bé la via més ràpida i curta –o no tan llarga– pels procedents de més avall del Montsec és la primera de les dues alternatives. Vilamolat havia sigut punt d’avituallament de la cabanera que s’adreçava de la plana al Pirineu, i a la inversa, circumstància que explicaria que hi haguessin arribat a funcionar cinc forns de pa, un dels quals encara es conserva, no pas operatiu però sí que restaurat i visitable, amb les pasteres i el torn de fusta de la farina, així com altres eines pròpies d’un dels oficis més noctàmbuls.

Les moles de pedra per moldre el gra podrien ser una explicació del topònim, igual que l’accepció de mola com a planell alt o, al dir de Coromines, el mot arcaic emolat en el sentit de conquerit. A la vora s’alça una esglesiola dedicada a la Mare de Déu del Roser, distingible pel pintoresc campanaret reconstruït modernament.

A dins, criden l’atenció un original confessionari portàtil i una imatge de la titular amb capa, corona i rosari.Forn i temple ocupen el costat nord d’una plaça Major que en realitat no passa de placeta, però oberta per llevant com una balconada amb vistes a part de les tres conques comarcals –Tremp, Dalt i Dellà- i les prominents muntanyes de darrere, identificables pels forasters gràcies a un plafó informatiu panoràmic.

.