Predomini de la pedra

Vinaixa era coneguda anys enrere perquè hi passava la carretera general pel mig, per l’estació ferroviària de la línia que va també a Tarragona, per la qualitat de l’oli provinent dels secans aturonats del terme i per l’acreditada producció de les pedreres locals, una indústria basada en les característiques òptimes de la matèria primera. La pedra de Vinaixa ha sigut apreciada des d’antic per erigir tota mena d’edificacions, tant públiques com privades.

Una circumstància que es fa palesa recorrent el nucli històric, en què predomina aquest element constructiu.

El topònim actual deriva de l’àrab Beni-Aixa, procedent d’Ibn Aisa, que significa el fill d’Aisa, nom del propietari del castell sarraí per allà al segle VIII. Cap al XII, figurava ja com a Avinaixa.

El refrany juga amb la rima fàcil: “A Vinaixa, gent de faixa.” D’ençà que el trànsit automobilístic va ser desviat per una ronda exterior, aquest poble garriguenc respira calma i una certa melancolia. La urbanització de l’antiga travessia de l’N-240, amb l’anivellament de voreres i calçada, ha millorat força l’aspecte del conjunt.

La plaça dels Arbres n’esdevé alhora cor i frontissa, guarnida per moles de molí, una vella creu de terme i un monument que recorda l’aiguat del 2019. Des d’aquella breu clotada, cap a un cantó puja la carretera de Lleida fins al pont del tren, on trobem el nou restaurant del bar Sol.

Per l’altre, la carretera de Tarragona depara a mà dreta l’allotjament turístic La Cantera Rural Spa i a l’esquerra el bonic edifici modernista de cal Blanc, reconvertit en centre cívic amb biblioteca. El carrer Major s’endinsa al pinyol del vilatge, passant ran mateix del mur damunt del qual s’alça l’església de Sant Joan Baptista, popularment Sant Joan Degollat, que llueix una magnífica portalada romànica de tres arquivoltes sostingudes per capitells d’ornamentació vegetal i airosa espadanya doble de quatre campanes.

Bastida a principis del XIV amb una sola nau i capelles laterals, acull un notable retaule gòtic. S’hi accedeix per la plaça de la Font, just davant del portal de cal Moncarre.

Encara més amunt, el carrer del Forn i el del Calvari, amb la casa Tarragó de porta adovellada i escut heràldic, a l’emplaçament de la fortalesa mahometana on va començar tot.

Al fons del bar Sol descobrim el menjador obert fa poc pel cuiner Joan Fort, fill del poble que domina l’ofici després de treballar en diversos restaurants de renom, i la seva esposa Verònica Ortega, a la sala.

Tots els migdies, tret del dimarts, i dissabtes a sopar. Excel·lent menú dels feiners per 15,50 euros, escollint entre creacions com arròs amb sípia i gambes, espirals amb espinacs i roquefort, fricandó, llonganissa amb salsa de bolets, suquet de cua de rap amb cloïsses, filet de porc amb sobrassada i mel, codonyat amb cremós de formatge i nous o brownie amb gelat de vainilla.

Dissabtes i diumenges, menú especial a 30 euros: quatre entrants per compartir, principal a triar, postres i vi del país.