En una balma

Una calma és una plana elevada. És el cas de Prades i més en concret del càmping Prades Park, posat en marxa per l’arbequí Josep Sans Palau en 1991.

Avui l’establiment ha assolit la màxima categoria i fa poc s’hi va inaugurar un spa sensacional, obert també als no allotjats, igual que el restaurant Comtes de Prades, a l’entrada del recinte, amb gran terrassa coberta, on es menja bé i per bon preu, a base de plats generosos de cuina tradicional: esqueixada o carpaccio de bacallà, amanida de formatge de cabra, arròs caldós, faves a la catalana, caragols, fricandó amb bolets, peus de porc amb fesols, galtes a la cassola, espatlla de corder al forn, bacallà gratinat... Postres casolanes.

A 64 quilòmetres i una hora amb cotxe des de Lleida, ja en terres tarragonines, comarca del Baix Camp, tot i alçar-se a 950 metres d’altitud, enmig del massís muntanyós que porta el seu nom, la “vila vermella” de Prades, objecte d’una recent proposta de visita en aquesta mateixa secció.

Un cop recorreguda l’antiga capital de comtat –vestigis de muralles medievals, el portal amb creu de terme, l’església de remarcables façana, absis i campanar, la gran plaça porticada i una font esfèrica renaixentista, els carrers de cases bastides amb la pedra rogenca dels voltants–, paga força la pena arribar-se al santuari de la Mare de Déu de l’Abellera, per descobrir un racó únic, màgic, extraordinari, que no deixa indiferent.

Sortint de Prades per la llarga recta de carretera T-704 en direcció a la Febró, abans d’un quilòmetre es trenca a l’esquerra per una pista formigonada que travessa el bosc i passa ran de la petita ermita de Sant Roc, amb ampli aparcament a la vora, però encara es pot seguir dos centenars de metres fins que la pista s’acaba, on cal encabir el vehicle en un espai més petit, en general suficient.

Des d’allí –hi ha una àrea de pícnic amb taules de fusta i bancs incorporats– cal davallar a peu mig minut per un camí excavat a la roca i de seguida la meravella apareix just enfront, penjada d’un cingle, poc després d’un plafó informatiu amb la imatge de la vallada que s’obre davant dels ulls, closa pels vessants en part boscosos i en part roquissar dels Motllats i la serra de la Mussara, amb el poblet de Capafonts a baix al centre. Un panorama excepcional, que no cansa de mirar-lo.

En aquest emplaçament singular, inesperat, un vell pastor que recollia mel d’un rusc d’abelles hi va trobar una marededéu. Van decidir fer-hi una ermita, cap allà al segle XVI, modificada el següent, aprofitant una estreta cavitat entre el rocam i el precipici.

Si la porta exterior està tancada, no passa res, perquè a través del reixat de ferro es possible veure i fotografiar el menut temple entaforat a la balma, del color vermellós dels encontorns minerals, amb gràcil espadanya doble d’una sola campana, emmarcat per un alt xiprer de tronc retorçut i edat provecta.

.