Pokémon ja té 25 anys

A mitjans dels noranta, el japonès Satoshi Sajiri va dissenyar el personatge principal del famós i incontestable Pokémon, que va veure la llum l’any 96 a la mítica Game Boy de Nintendo, una consola portàtil que aleshores competia amb la GameGear de Sega i que els adolescents d’avui en dia consideren, en el millor dels casos, una curiositat prehistòrica. Sajiri era un fanàtic dels videojocs i el joc el va concebre per a l’empresa Game Freaks.

La idea era fer un joc que permetés transferir informació d’una Game Boy a l’altra. El joc original es deia Pocket Monsters Red perquè els personatges, els monstres, havien de ser petits.

Tot i no ser un èxit absolut, va tenir prou empenta per no morir. Nintendo va exportar el joc a Occident com a Pokémon per una qüestió de patents i coincidència de noms amb una línia de jocs de Mattel.

El sector del videojoc és un dels que més han crescut i canviat amb el desenvolupament de la tecnologia digital, internet i els gadgets electrònics. I amb aquesta revolució mundial en marxa, Pokémon ha sigut dels pocs jocs que han sabut renovar-se i adaptar-se.

El plantejament original no ha canviat: s’han de capturar aquestes criatures i entrenar-les; el que passa és que en tots aquests anys s’han fet sèries de televisió, centenars de productes de marxandatge i versions per a totes les plataformes possibles. El Pokémon original està en plena forma i ara lidera una família de més vuit-cents animalons.

El telèfon mòbil ha estat la taula amb la qual ha surfejat sobre l’onada de la modernitat: els fanàtics de Pokémon no només estan disposats a passar moltes hores mirant la pantalla de l’smartphone, sinó que alguns poden caminar quilòmetres buscant, caçant i entrenant Pokémons per posar-los a prova contra altres usuaris. Els jugadors són entrenadors i el seu objectiu és tenir els millors Pokémons, els més invencibles.

Si els videojocs tenen interfícies que es poden visitar des del sofà de casa, els Pokémons per a mòbil tenen localitzacions reals, s’han d’anar a buscar físicament allà on els seus creadors els han col·locat. A llocs com els Camps Elisis de Lleida, per exemple, n’hi ha.

Per això és habitual trobar-hi, dissabte a la tarda, nombroses persones de totes les edats amb els telèfons mòbils buscant-los i caçant-los.

L’avantatge dels clàssics davant de les modes efímeres –i això passa en qualsevol sector– és la seua capacitat de sobreviure el pas del temps i els corrents submarins. Aquest sembla el cas de Pokémon, que després de vint-i-cinc anys continua lluint el mateix somriure innocent del primer dia.