En nom de la seguretat

Quan el poder explica que implementarà mesures per protegir-nos encara millor del que ho fa fins ara sempre hi ha contrapartides implícites. Conseqüències que s’escriuen en lletra petita.

Mode ironia activat: “Si són ciutadans exemplars no han de témer res, dormin tranquils i no facin preguntes. Vostès dediquin-se a ser feliços que nosaltres, que només vetllem pels seus interessos, ens encarregarem que cap malfactor els ho esguerri.” Mode ironia desactivat.

La FIDO Alliance és una organització en la qual hi ha adscrites les principals empreses tecnològiques a nivell mundial així com bancs, empreses financeres i algunes agències governamentals.

De cara al públic el seu leitmotiv és desenvolupar sistemes de seguretat tecnològica en un món cada vegada més digital i global. Sobre el paper, doncs, és una coalició entre competidors per instaurar mecanismes que minimitzin l’amenaça d’ingerències indesitjables en operacions sensibles com les comunicacions personals, les gestions burocràtiques i els pagaments digitals.

El 2013 van anunciar que el seu objectiu principal era liquidar les contrasenyes i enguany ja han començat a testar el sistema més rupturista dels que s’han desenvolupat mai fins ara: l’anomenat passkeys. La notícia del nou mecanisme de seguretat es ven –i molts mitjans ho repliquen sense posar-ho en dubte– com un avenç per a la nostra comoditat: per fi s’acaba la gestió de contrasenyes que fins ara ens duia, teòricament, pel camí de l’amargura i el caos.

Ja sigui perquè només en fem servir una per a tot, amb el perill que això suposa, o perquè en tenim tantes que ens fem un embolic; la solució que ens proposen, i segurament ens imposaran, és identificar-nos a partir de reconeixements biomètrics. Els ulls, la cara i la empremta dactilar són els tres referents del nostre cos que tenen intenció de convertir en un mecanisme únic per identificar-nos.

L’anunci l’han encapçalat ni més ni menys que Google, Windows i Apple. La passkeys funciona a partir d’un aparell associat a nosaltres –un mòbil o un portàtil– que col·labora amb un sistema de dades xifrat.

En el moment d’intentar accedir a qualsevol dels serveis que requeriran la nostra identificació, l’aparell haurà d’autentificar que realment som nosaltres a través de la càmera o d’una aplicació que escanegi la nostra empremta dactilar. A banda que alguns experts posen en dubte que el sistema sigui infal·lible (han arribat a replicar empremtes o dubten si els bessons no poden arribar a confondre el sistema), ens hem de fer algunes preguntes.

Si la informació és negoci i poder, qui gestionarà les nostres dades? A qui pot interessar tenir les nostres cares escanejades? Serà possible viure al marge del control? Davant d’un món cada vegada més controlat ens hem de començar a preguntar sobre el poder que aglutinen aquestes multinacionals.