Carla Conejo: “Hypatia ajudarà a crear nous referents femenins”

Carla, com ha sigut l’experiència Hypatia?

Molt enriquidora, tant des del punt de vista personal com del professional. Hem fet un equip que deixarà empremta i m’ha permès conèixer unes dones amb qui tindré un vincle de per vida.

Ara tornarem a Hypatia, però abans parlem de la teva trajectòria, perquè tu ets de Lleida.

Sí, vaig estudiar al Maria Rúbies de la Bordeta, i al Gili i Gaya. Els meus pares són professors i des de petita m’han estimulat la curiositat i el fet de generar-me preguntes i de buscar respondre. He de dir que era molt bona estudiant i molt aplicada.

I et vas decantar per la ciència.

Sí, però no va ser tan ràpid. M’agradava escriure, el món artístic en general i també la ciència, però no tenia del tot clares les meves preferències. Jo diria que em decantava per les arts, i fins i tot vaig plantejar-me fer carrera artística.

I com acabes dedicant-te a la ciència?

Hi va haver un fet que va decantar la meva perspectiva de futur. Als 16 anys em vaig presentar a la convocatòria d’un programa de talents de la Fundació Catalunya La Pedrera. És un programa molt competitiu on només entren 50 joves de tot Catalunya, i permet tenir una experiència de recerca real abans d’entrar als estudis de Batxillerat. I em van seleccionar.

Va anar bé?

El projecte durava tres anys, del Batxillerat a la Universitat. Als estius anàvem a fer estades en centres de recerca. El primer estiu al Pirineu, després al Centre de Regulació Genòmica de Barcelona i el tercer any vaig fer l’estada a Londres. I aquí, efectivament, es va forjar la meva vocació científica.

I quina branca vas triar? La biologia, però el que em va il·luminar va ser adonar-me que la gent amb qui compartia aquell programa de la Fundació era molt semblant a mi, un sentiment que potser no havia tingut en altres etapes de la meua vida. Aquest, aquest va ser el revulsiu.

I va començar la teva carrera.

En la branca de la biologia em vaig centrar a investigar temes relacionats amb la síndrome de Down, ja que el meu germà la té, i la seva relació amb la malaltia de l’Alzheimer. Posteriorment em vaig especialitzar en divulgació científica –potser la meva part més artística–, i al foment de les divulgacions científiques entre els joves. La meva vida d’estudiant ha transcorregut entre Barcelona i Bolonya, graus i màsters. I, coses de la vida, aviat ho vaig començar a compatibilitzar amb feina a la mateixa Fundació Catalunya La Pedrera, amb la qual vaig iniciar-me en el món científic. Una manera de tancar el cercle, diria. A la Fundació vaig treballar durant set anys en l’equip que treballa per atreure joves de tot el món, i al temps vaig passar a dirigir el projecte i l’equip amb què havia entrat al principi.

Veig que ara estàs en un projecte anomenat Polaris. Què és?

A finals de l’any passat vaig deixar de treballar a la Fundació, i vam anar amb la meva parella al Canadà, per feina. Com que estem en un moment d’impàs laboral, estem iniciant un projecte anomenat Polaris, que és una plataforma de turisme científic. Hem començat a Catalunya però fa cinc mesos que viatgem per Sud-amèrica per obrir camí, buscar aliances i finançar-ho. És un projecte molt vocacional.

I arribem a Hypatia. Parla’m dels inicis, perquè tu vas ser-ne una de les impulsores.

L’any 2021, mentre treballava a la Fundació i realitzava el màster de comunicació científica, vaig retrobar-me amb la Mariona Badenas, amb qui ja havia coincidit en experiències anteriors. La Mariona havia estat en missions similars al que ha sigut Hypatia, i ja havia estat a l’estació de Mars Desert Research Station (MDRS) de Utah, però volia portar el projecte a Catalunya i amb alguns valors fonamentals, com que fos un projecte en clau femenina. Vam fer la petició a la Mars Society i vam tenir dues setmanes per aconseguir una tripulació. Ens va sorprendre veure que no ens va costar gaire elaborar una llista de científiques que lideressin projectes de recerca de tots els àmbits.

Us van acceptar, a Utah.

Sí. Tot i que al principi vam preferir no dir-ho, ja que encara havíem de decidir moltes coses. Però l’acceptació va arribar en un moment molt interessant, en plena voràgine per parlar en clau femenina de les vocacions científiques i també en plena reactivació de la carrera espacial. Aquesta confluència de factors ens va ajudar que ens escoltessin. Havia nascut Hypatia.

Viatjar a Mart. Un somni per a molta gent.

El tema de l’espai sempre l’he viscut amb passió. Crec a més que remou la curiositat de molta gent, no només als vinculats a la ciència, sinó que ens fa fer preguntes transcendentals.

És un projecte en clau femenina. 

En el món de la ciència hi ha una gran manca de perfils i referents femenins, i crec que el plantejament va venir en un moment ideal. Això sí, obert a totes les edats.

I arriba l’octubre del 2022.

Va ser quan vam anunciar Hypatia, i va ser una bogeria. Va començar l’etapa de buscar finançament. I l’abril d’aquest any hem complert la missió.

Deixa’m aclarir als lectors que vosaltres no heu viatjat ni a l’espai ni a Mart, sinó que ho heu simulat en un entorn molt similar. Éreu estrictes?

Sí, molt. No sortíem a l’exterior sense l’escafandre amb sistema d’aire, que simula l’oxigen. Caminàvem per un terreny que és pràcticament igual que el de Mart, no podíem moure’ns si abans no ho comunicàvem amb la “Terra”, amb tres hores de distància temporal, ens movíem en sortides extravehiculars amb rovers i en rutes estudiades per anar a fer recerca, menjàvem aliments deshidratats i teníem límit d’aigua diària. Això sí, sense la microgravetat ni la radiació tan nociva que hi ha a Mart. Caminar amb l’escafandre al cap, sense poder veure per on trepitges, és més complicat del que sembla.

Ho registràveu tot? Sí. Un exemple és el menjar. Durant tots aquests dies vam consumir 713 grams de cogombre, 500 grams de tomàquet cirerol, 300 grams de brots d’amanida, un gram d’alfàbrega. La resta, tot deshidratat. Hem sigut molt estrictes.

Quina era la teva feina a l’expedició?

En tenia dues. La primera és que era l’Executive Officer, la mà dreta de la comandant, que era la Mariona Badenas. Amb ella vam preparar la missió, els objectius, i tota la responsabilitat era nostra. He de dir que durant els dies de missió vam trobar l’equilibri d’un lideratge horitzontal.

I l’altra feina?

Era la biòloga del grup. El meu camp d’estudi van ser els cicles circadiaris, concretament estudiava els cicles de son de la tripulació. Es tracta d’un tema que és molt important i transcendent en les agències espacials, perquè una missió a Mart, quan es pugui fer, no serà de dues setmanes, sinó de dos anys com a mínim. I en aquest temps no sabem com el cos humà s’adaptarà a viure en un planeta tan hostil com Mart. Són coses que investigarà, properament, la missió Artemis a la Lluna. L’estudi de la son és molt important perquè té molt a veure amb el rendiment i la salut de la tripulació. A més, amb Hypatia, també hem pogut provar sistemes de comunicació entre Mart i la Terra i que analitzen i controlen la salut de la tripulació i prenen decisions a distància.

Què passarà, amb tot el que heu estudiat?

Malgrat que són recerques amb una mostra petita i en poc temps, ja ens permet estudiar protocols que es podrien utilitzar en missions reals. Un cop hem arribat ja he rebut propostes de col·laboració amb la Universitat de la Borgonya francesa, una empresa de Txèquia i l’Hospital de Sant Pau sobre projectes de seguiment psicològic i sociològic de la tripulació i un estudi sobre els cicles ovaris.

Publicareu els resultats?

De moment hem fet una publicació breu amb la Mars Society, i segurament seguirem el circuit tradicional, que és el de la publicació científica per a la comunitat i per a la resta de la societat. Ho farem per a cada un dels camps de recerca d’Hypatia.

T’agradaria anar a Mart?

Crec que no. Anar a Mart té moltes implicacions i molts riscos, i cal estar format en moltes matèries per anar-hi amb condicions. Avui seria una aposta molt arriscada, i la veritat és que l’exploració espacial té molts moments tràgics. Hi aniria si fos accessible, com un viatge.

I com a societat, quan el tocarem, el planeta vermell?

Crec que tardarem uns 30 anys, ja que hi ha encara molts problemes per resoldre. Durant la propera dècada la humanitat s’instal·larà a la Lluna, i això permetrà tenir més informació.

Hi haurà Hypatia 2?

T’avanço que sí. Hypatia 2 és una realitat, tot i que la meva participació està encara per definir. Podria ser que per trajectòria fos la propera comandant, però s’ha de veure. Ara en soc la presidenta.

Acabem. Com a científica, es pot viure de la ciència a Catalunya?

Difícil i molt complicat. És una vocació i hauria de ser una feina normal i amb un sou normal. Ara no ho és i només surt a compte si surts a fora.

Què li diries a un nen o nena que vulgui ser a la Hypatia del futur?

Que siguin curiosos, que es facin moltes preguntes però que busquin respostes, i que busquin referents de tots els tipus i totes les edats.

Creus que Hypatia ajudarà a crear nous referents?

Crec que ho estem aconseguint. I més que ho aconseguirem si hi ha un Hypatia 3, 4 o Hypatia 25.