Capítol 1: Desconnectar de la connexió

Són vacances. Les necessitem. I no només les necessitem pel que fa al nostre entorn laboral, sinó potser també pel que fa al familiar o als entorns socials i digitals. Dels primers no tinc cap consell per donar-los, però sí que puc fer-ho dels entorns digitals. Almenys quatre consells per tal d’iniciar un procés de desconnexió necessària i que, si els va bé, podrien seguir al setembre. Comencem, doncs, la sèrie de la nostra desconnexió digital amb el primer capítol en què els pregunto: estem tan enganxats com ens pensem?

Sí. No busquin gaire més. Sí. Estem enganxats. Punt. Period, que dirien els angloparlants. Estem tan enganxats que ens costa reconèixer-ho.

Podem començar parlant de percepcions, i dir que quan estem en una taula amb amics passen pocs minuts fins que algú agafa el mòbil i contagia el gest a la resta de les persones. O la percepció de no poder estar sopant sense tenir el mòbil damunt la taula. El gest de tenir-lo boca avall no desgrava en l’escala d’addicció. O la percepció que no hi passem tantes hores.

Posem-hi xifres: Un estudi d’UNICEF calcula que un de cada tres infants i adolescents té addicció a les pantalles. Un altre estudi afirma que el 40% dels joves passen més de sis hores al dia endollats al mòbil. Però els adults tampoc solem ser gaire bon exemple, aquesta és la trista realitat.

Segons l’OCU, els adults passem prop de cinc hores al telèfon. I aquí hi entra qualsevol cosa: vídeos a YouTube, mirant Instagram o llegint coses a Twitter. Ah, que vosaltres no? Ho podem comprovar. Des de fa anys que els telèfons tenen, en algun lloc de la configuració o les opcions, un espai que ens dirà les hores que hem tingut el mòbil obert i què hi fèiem. I aquí és on la percepció que no hi passem tantes hores com ens pensem cau pel seu propi pes, al veure que el mateix mòbil ens diu que avui hi hem estat quatre hores i mitja.