Transhumància malgrat tot

Milers d’ovelles es posen a caminar aquest mes a Lleida conduïdes per un escàs grapat de ramaders. Menys de deu mantenen la transhumància tradicional, el futur de la qual no només està qüestionat per la falta de relleu generacional. Hi ha obstacles als camins que la fan possible i només una ínfima part està catalogada per protegir-la en el futur.

La imatge de milers d’ovelles recorrent com un riu blanc les antigues carrerades que condueixen al Pirineu a la primavera ha passat de ser una cosa freqüent fa mig segle a convertir-se en una raresa avui dia. Els ramaders que mantenen viva la transhumància tradicional no sumen ja ni una desena a Lleida i el més jove ha complert els quaranta. La situació s’agreuja al comprovar que conduir els ramats fins a les pastures de muntanya és una tasca cada vegada més àrdua. Les successives lleis que han protegit les vies pecuàries des de l’edat mitjana no han impedit que les tallin carreteres sense passos adequats per al bestiar ni que s’hagin alçat tota mena de construccions sobre aquestes.

Les rutes de la transhumància i les seues ramificacions inclouen totes les comarques de Lleida. Tanmateix, només 37 municipis les tenen catalogades i la seua longitud suposa una ínfima part del total: els principals eixos des del pla al Pirineu depassen de llarg els 800 quilòmetres, mentre que els escassos trams que formen part del registre d’Agricultura a penes suposen minúsculs fragments de cada un. Catalogar aquests camins és el primer pas per protegir-los, encara que, en molts casos, el mal ja està fet.

Ramaders del Berguedà, la Garrotxa, el Garraf i l’Alt Penedès aquest any duen els ramats a Aran

Els principals eixos de la transhumància entre el pla de Lleida i el Pirineu sumen centenars de quilòmetres

“El polígon del Segre de Lleida i les sitges construïdes durant el franquisme als Alamús són dos bons exemples”, assenyala Josep Ramon Camí, reconegut expert en la matèria, a l’enumerar construccions que enceguen carrerades històriques. Camí va participar en l’elaboració del mapa de camins rurals de Catalunya que la Fundació Món Rural va publicar el 2010. Des d’aleshores ha sigut un document de referència que reuneix dades fruit de treballs de camp, però també recorre a fonts històriques per completar trams que ja no existeixen.

Segments de carrerades devorats per l’avenç de cultius a les finques que les flanquejaven, cabanes de pastors en ruïnes o desaparegudes i fites de pedra que les senyalitzaven robats o destruïts són altres de les amenaces a les rutes tradicionals de la transhumància. I a aquests se sumen altres problemes l’origen dels quals és sovint molt més recent.

“Porto les ovelles a Durro des que em van fer fora d’Aran”, afirma amb ironia Ramon Farré, ramader de Tamarit que iniciarà la setmana que ve el camí a peu fins a l’Alta Ribagorça, un lloc que considera una molt bona alternativa. “Vaig tenir sort de trobar el lloc on vaig ara”, diu. El pas d’ovelles pel túnel de Vielha va quedar vedat el 2007 amb la inauguració del nou pas subterrani. Dos anys després, Foment va reservar l’antiga galeria a zona d’evacuació en cas d’emergència i va prohibir que pastors i ramats la transitessin. Des d’aleshores, el bestiar només pot travessar-lo en camions, una opció que Farré va descartar.

“Massa car”, va valorar, i va apuntar que, de tota manera, les pastures que arrendava anys enrere a Aran són les que ara ocupa el Conselh Generau per agrupar ramats i protegir-los d’atacs de l’ós. “També l’ós ha contribuït a fer-me fora de la vall”, afegeix amb sorna.

Altres ramaders, en canvi, sí que recorren a camions per traslladar les ovelles a les pastures de muntanya i, ja posats, porten el bestiar per carretera a distàncies que no haurien pogut recórrer a peu.

És el cas de sis ramaders del Berguedà, la Garrotxa, el Garraf i l’Alt Penedès, que sumen esforços i comparteixen despeses per primera vegada aquest any per contractar tràilers i carregar-hi uns tres mil exemplars d’ovella ripollesa fins a Arties. Un d’ells, Miquel Cases, explica que no participaran en l’agrupació de ramats per protegir-los de l’ós, però el Conselh Generau els aporta un camp clos on guarir els animals.

Entre els que recorren el camí entre el pla i el Pirineu a peu i qui ho fa carregant el bestiar en camions, un ramader de les Garrigues ha optat per un terme mitjà: portar-lo per carretera fins a Benavarri i a peu des d’allà, en un viatge per etapes que haurà de finalitzar al juliol a la boca sud del túnel de Vielha. Marc Feixa, de Castelldans, explica que ho fa així des de fa quinze anys per evitar les complicacions del tram que envolta la ciutat de Lleida.

La capital del Segrià i el seu entorn, on antany era habitual el pas de ramats, s’ha convertit en un mal a evitar per a la majoria dels ramaders transhumants. Els que han emprès a peu aquest any el camí des del pla fins a les muntanyes amb les seues ovelles ho han fet des de llocs apartats de la ciutat, sigui des de pobles de la Franja d’Aragó o des de localitats com Gimenells.

Malgrat totes les complicacions, altres factors han afavorit la conservació dels camins ramaders històrics. Un ha sigut les concentracions parcel·làries, que han preservat els traçats originals o han fixat alternatives per al pas del bestiar. Això és una cosa que té un pes més important que en anys anteriors a l’hora de projectar infraestructures.

D’altra banda, creix l’interès per mantenir aquest patrimoni històric i per aprofitar la ramaderia extensiva d’ovelles com a mitjà per a la prevenció d’incendis forestals.

castelldans/

TOLVA

Les tres mil ovelles de Marc Feixa, ramader de Castelldans, pasturaran aquest estiu a Aran. El viatge des de les Garrigues va començar el passat 27 de maig i acabarà al juliol a la boca sud del túnel de Vielha, després d’uns dies al Pirineu oscenc. Les primeres 1.700 van viatjar en camions fins a Benavarri. Des d’allà van emprendre la marxa fins al poble de Cajigar, on la resta del ramat va arribar també per carretera. “Fins fa quinze anys fèiem tot el recorregut a peu”, explica Feixa. “Vam deixar de fer-ho perquè recórrer el tram de Lleida ens resultava molt penós”, afegeix.

La variant de l’autovia A-2 a Lleida es va convertir en el pitjor obstacle del recorregut: el seu traçat va tallar la carrerada al seu pas per la partida de Torres de Sanui. “Hi ha un pont per travessar-la, però ens obligava a envair una finca privada a l’altre costat”, recorda. Carreteres i edificis, explica, s’interposen en el traçat de l’antic camí ral que recorre els termes de Lleida, Malpartit (Torrefarrera), Alguaire i Alfarràs per després endinsar-se a Osca fins arribar a Aran.

“Avui dia és una etapa difícil i que provoca estrès a les ovelles, perquè el camí els obliga a prémer-se’n massa entre elles”, conclou. Encara que el ramat fa bona part del recorregut en camions, Feixa manté l’etapa final a peu. “És la part que més m’agrada del meu treball”, apunta. “Quan estem a prop de Vielha sol apuntar-s’hi algun amic per acompanyar-nos i disfrutar del paisatge”, afegeix. Als seus 46 anys, és un dels ramaders més joves entre els pocs que mantenen viva la transhumància a Lleida.

Malgrat les dificultats, considera que “amb el temps ha augmentat la sensibilitat a l’hora de conservar els camins ramaders”. Com a exemples, assenyala en aquest sentit que la construcció de la línia de l’AVE al seu pas per les Garrigues va incloure passos per als ramats i que la concentració parcel·lària en els secans d’Alguaire va permetre redibuixar la carrerada i oferir d’altra banda una alternativa de passada que es va mantenir fins i tot amb la construcció de l’aeroport.

Antoni Deu Durano, ramader de Juneda, va ser el primer a iniciar aquest any la transhumància des del pla de Lleida fins al Pirineu. Va partir el passat dia 22 de maig, quan va emprendre des de Gimenells el camí amb les seues 1.300 ovelles i dos pastors (un home i una dona) que el portaria sis dies després fins a les pastures de Cardet, a l’Alta Ribagorça. No va recórrer a camions per transportar el bestiar.

“Som molt pocs els que fem aquesta travessia completament a peu. La majoria la fan en camions, ja que s’ha de cuidar els animals i viure a la intempèrie dia i nit”, va explicar el mes passat, quan es disposava a emprendre el viatge.

Mentre que Deu i Ramon Feixa, de Castelldans, es compten entre els més joves entre els que duen a terme la transhumància cada any, Ramon Farré, de Tamarit, veu a prop la jubilació. Als seus 65 anys, afirma que la transhumància d’aquest any podria ser l’última per a ell. “Mentre les forces aguantin m’agradaria seguir, però ja ho veurem”, conclou.

Sigui carregant-lo en camions o conduint el bestiar a peu, la transhumància exigeix que els ramaders se cenyeixin a tota la normativa sobre sanitat animal. Això implica controls de malalties com la brucel·losi per evitar la seua propagació i notificar al departament d’Agricultura l’origen i la destinació dels animals en el trajecte d’anada i de tornada.

La conselleria l’inclou a la seua pròpia biblioteca de cartografia digital, que permet acarar-lo amb els escassos trams que actualment estan registrats. En la seua elaboració van participar des d’agents rurals en el treball de camp fins a estudiosos que van recórrer a fonts documentals i entrevistes per omplir els “forats” allà on l’antiga via pecuària no podia veure’s ja a simple vista.

Mapa de realitat i records, guia per recuperar carrerades històriquesEl mapa de camins ramaders elaborat per la Fundació Món Rural, entitat impulsada pel departament d’Agricultura, s’ha convertit en la guia per a la catalogació i la protecció de les carrerades històriques.