Carlota Benet: "El meu pare, Benet i Jornet, ha viscut el que havia desitjat"

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) –Papitu per als amics– és autor d’una quinzena de textos teatrals, encara que la seua faceta televisiva, amb sèries nascudes de la seua ploma com Poble Nou, Nissaga de Poder, Ventdelplà o El cor de la ciutat, el va llançar a la popularitat i va acabar atorgant-li reconeixements com el Max d’Honor o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El dramaturg afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià, ciutat en la qual resideix la seua filla, Carlota Benet, professora a la Universitat de Lleida i autora del llibre Papitu. El somriure sota el bigoti, que acaba de publicar Columna.

A qui dirigeix aquesta obra?

Pot interessar a qualsevol fan de la vida i obra de Benet i Jornet, però també a gent relacionada amb afectats per malalties degeneratives. I com a història d’amor entre un pare i la seua filla, també pot agradar a tots els interessats en les històries humanes, perquè en el text parlo de la decadència, del pas del temps, de la mort i també de la vida i de la memòria.

Com va sorgir la idea del llibre?

De fet, tot va començar amb una entrevista que em van fer al costat de Cristina Maragall, la filla del president Maragall, també afectat d’Alzheimer. Des de l’editorial ens van proposar escriure un llibre conjunt sobre aquesta malaltia, però el meu text va acabar evolucionant i es va convertir en una narració sobre el declivi del meu pare però també sobre els records feliços de la infantesa i la nostra vida en comú, però sense ocultar tampoc els moments difícils i les baralles familiars.

Un exercici terapèutic?

Sí, m’ha ajudat a digerir la ràbia i la impotència que tens al principi i a valorar el millor de la vida, que això sí sempre acaba amb la inevitable mort.

I com ha sigut la vida del seu pare?

Doncs he vist que el meu pare va aconseguir durant la seua vida tot allò que havia desitjat: viure de l’escriptura, viatjar, fer teatre..., i tot això ningú no l’hi traurà. Després d’aquesta vida plena, resulta un desconsol.

Seguirà l’ofici d’escriptora?

Aquest llibre va ser l’excusa per intentar escriure i ha sigut una experiència meravellosa. He acceptat que vull escriure i ja estic amb una obra de ficció.