El Cavour, l'ombra allargada del Titanic (I)

Si passegeu pel port de l’Ametlla de Mar, és fàcil que us cridi l’atenció una gran àncora de ferro que té la canya vistosament doblegada, exposada davant de l’antic pòsit de pescadors ara convertit en espai museístic sobre els naufragis de la Primera Guerra Mundial al golf de Sant Jordi i a la vegada en un centre d’interpretació del món de la pesca.

Pocs coneixen que aquesta peça de vaixell va pertànyer a un històric transatlàntic italià de dues xemeneies, el Cavour (ex-Florida), que va solcar els mars en l’època daurada dels grans transatlàntics de luxe i de les grans migracions europees cap al continent americà i que va naufragar aquí, a prop de la costa, l’any 1917. El Cavour, batejat com a Florida quan el van avarar el 23 de juny del 1905, pertanyia al Lloyd Italiano Societa di Navigazione i formava part d’una sèrie de quatre vaixells bessons per al transport d’emigrants, que tenien noms d’estats nord-americans: Indiana, Luisiana, Virgina, i el mateix Florida.

Anecdòticament la nau, al llarg d’una perllongada i atzarosa trajectòria, va veure’s implicada en diversos incidents navals i es va guanyar la reputació de ser una embarcació malastruga.

.

L’onze de desembre del 1917, pel voltant de les 4 de la matinada, el Cavour passava a 12 milles per davant del cap de Tortosa i a 30 de Tarragona.

Havia sortit el dia 9 de Gènova amb destinació a Buenos Aires, la seva ruta habitual en aquella època. Escurçava camí tallant des del golf de Lleó en línia la més recta possible fins a l’Estret.

Eren els anys de la Primera Guerra Mundial i formava part d’un petit grup de vaixells aliats, amb el carboner nord-americà Deepwater (4.763 tones), que tornava a casa en llast, i el mercant militaritzat Caprera (3.500 tones), italià, artillat amb quatre canons i destinat a la protecció de combois a la costa Mediterrània fins a Gibraltar.

Un cop arribessin allí cada nau havia de seguir sola el viatge fins a la seva destinació. Tots tres vaixells, seguint les normes de seguretat contra els submergibles, navegaven sense llums.

A bord del Cavour hi viatjaven pel voltant de tres-centes persones entre tripulants i passatgers, quasi tots italians, tot i que tenia capacitat per dur-ne quasi dos mil, xifra molt superior al nombre que transportava en aquell moment a causa de la guerra.

.

Aquella nit de desembre hi havia una mar molt alterada amb ràfegues intenses de vent de component canviant.

En una maniobra a les fosques i per la mala mar el Caprera va girar la seva proa respecte al comboi quan aquest era molt a prop i va envestir el Cavour per la banda de babord a l’alçada de la sala de màquines. El xoc va ser molt violent i malgrat que no hi va haver víctimes aviat va fer-se evident que el Cavour podia enfonsar-se.

Des del Caprera, que es trobava en condicions de navegació segura, i des del Deepwater es va iniciar el transvasament dels nàufrags cap a aquestes naus, operació molt complicada que va durar quatre hores.

A bord del Cavour només hi restaven el capità, de nom Silvano Manganaro, i alguns membres de la tripulació per si podien maniobrar el vaixell per varar-lo en alguna platja. Però la via d’aigua havia inutilitzat la maquinària i el vaixell restava a la deriva al caprici del vent.

La nit es va fer llarga mentre les onades acostaven l’embarcació, cada cop més escorada, a terra, i finalment els darrers tripulants van haver d’abandonar la nau a unes dues milles davant d’on ara hi ha la central nuclear de Vandellòs, punt on el Cavour es va enfonsar quan era migdia, a 52 metres de profunditat.

En el seu desplaçament havia anat girant la proa a nord i va quedar encarat en aquesta posició en el llit marí. Els darrers tripulants van provar sense èxit d’adreçar la direcció que seguia la nau llençant una de les àncores per fer pivotar el vaixell des de l’ancoratge del fons, maniobra que van haver d’abandonar, perdent la cadena i l’amarri.

L’any 2003 la peça, del tipus Hall, fou recuperada per una barca de pesca de l’Ametlla de Mar i és la que pot veure’s al port.

Els pescadors coneixien aquell ganxo com “El bot del Correu” tot i que s’ignorava que fos una àncora. Aquest nom de “Correu” és amb el que s’identifica popularment el derelicte del Cavour i ve d’una confusió amb un altre vaixell naufragat a prop, també a la Gran Guerra, el vapor francès Medjerda, conegut quan encara navegava mar a fora del golf com el “vapor correu d’Orà”, que va acabar donant el nom genèric “Correu” a altres naufragis a vapor de la zona.

.

Acabada la Segona Guerra Mundial i davant l’escassetat de metall de ferro a l’Estat Espanyol, el Cavour, com altres naufragis, va estar dinamitat i desguassat sistemàticament entre els anys cinquanta i seixanta en diverses campanyes executades per successius equips de bussos ferrovellers vinguts de tota la geografia espanyola, amb base a l’Ametlla de Mar.

Per això, de la nau només en resten relativament senceres la proa i la popa, en què destaca encara dempeus en la coberta un dels dos canons de 76 mm que duia, mentre l’altre es troba a prop d’allí caigut en el llit marí, colgat de fang. Sense marxar de popa, sota la coberta, estibada en un angost compartiment s’hi troba la munició per a les peces d’artilleria esmentades i, sortint d’aquell espai, recorrent el conjunt de la nau i de les bodegues, crida l’atenció la trencadissa de vidres que hi ha per tot arreu, restes del carregament d’ampolles de vi de la marca siciliana Pellegrino, que duia destinades al mercat italià de Sud-amèrica.

Dins de les bodegues s’hi pot contemplar també: cobertes de cautxú per a rodes de bicicleta i de cotxe; botons per a peces de roba; teixits; testos, i de vegades objectes personals del passatge i de la tripulació.

Recordem al respecte que, havent transcorregut més de cent anys des del seu enfonsament, el derelicte es considera patrimoni arqueològic i, per tant, protegit per la llei, cosa que no ha frenat l’extracció il·legal de “trofeus” per part de molts dels capbussadors que el visiten freqüentment. El que no va ser mai recuperat del fons van ser les calderes, que es troben a la zona central del buc reposant sobre el llit marí.

La ràpida caiguda del preu del metall en els mercats mundials va accelerar la finalització de les campanyes submarines d’extracció.

.

Més enllà de la zona de les calderes s’arriba a la proa, de perfil recte, que s’aixeca escorada cap a babord, encara amb la mateixa presència majestuosa de quan el Cavour encara navegava.

Però, un cop descoberta l’atractiva estètica d’aquesta zona del vaixell, és l’hora de conèixer un fet sorprenent; la proa que us estic descrivint no és l’original del Cavour. Aquella va ser substituïda vuit anys enrera de la data del seu enfonsament a conseqüència d’un desafortunat i tràgic succés a prop de Nova York quan el Cavour, llavors encara amb el nom original Florida, va ser el causant d’un accident que commocionaria el món de la navegació i de les comunicacions, que el va acabar relacionant indirectament amb el mític Titanic. Però això ho coneixerem detalladament la setmana vinent en la continuació d’aquest capítol.