El senyor dels anells

El proper dia 27 de juny el planeta Saturn se situarà en oposició. Més enllà de les diverses accepcions d’aquesta paraula, cal recordar que quan un planeta se situa en oposició vol dir que es troba en la direcció oposada al Sol i per tant es pot veure durant tota la nit. Ens trobarem doncs en la millor època per observar el planeta dels anells, que ens acompanyarà juntament amb Júpiter en el cel d’aquest estiu.

El planeta Saturn és el segon més gran del Sistema Solar amb un diàmetre d’unes nou vegades del de la Terra i amb una massa d’unes 100 vegades el nostre planeta. Amb això tenim un planeta de molt baixa densitat, com era d’esperar en els planetes gasosos, però en el cas de Saturn la seva densitat es més baixa que la de l’aigua, de manera que si trobéssim un oceà prou gran el planeta suraria.

Saturn és un planeta més llunyà que la Terra en orbita al voltant del Sol i per aquest motiu el seu any és més llarg que el nostre, amb una durada d’aproximadament 30 anys terrestres. Per contra gira molt ràpidament sobre ell mateix, el seu dia dura molt poc, al voltant d’unes deu hores i mitja.

Però si alguna cosa destaca de Saturn, i així es fa palès si tenim ocasió d’observar-lo amb un petit telescopi, són els anells que envolten el planeta. Ja a Galileu li va semblar veure una mena d’orelles al seu voltant però no en va saber la natura. Avui en dia coneixem que estan composats per partícules gelades i fragments de roca, tots ells amb una important presència d’aigua en estat sòlid. Sabem que posseeixen una dinàmica molt complexa i que no són absolutament estables, és a dir que amb el pas dels segles han canviat notablement el seu aspecte. Principalment aquests canvis es consideren vinculats a la interacció amb els satèl·lits propers als anells, els que anomenem pastors, com el cas de Pandora i Prometeu que custodien un dels anells.

De l’observació dels anells en podem descobrir regions amb baixa densitat de partícules, el que anomenem divisions. D’entre elles la més famosa és la de Cassini, descoberta per aquest astrònom del segle XVII, i que sembla vinculat al fet que el satèl·lit Mimas s’obre pas entre els anells. Més enllà dels satèl·lits pastors, el que sí que podrem veure amb un petit telescopi es Tità, la lluna més gran de les dos-centes llunes del planeta Saturn, i que ha estat objecte d’estudi per la sonda espacial europea Huygens.