1989: Les lliçons d'una moció de censura

El 28 d’abril del 1989, Antoni Siurana va recuperar l’alcaldia de Lleida gràcies al suport que dos trànsfugues de CiU i del grup Freixes i un tercer regidor no identificat van donar a la seva moció de censura contra el convergent Manel Oronich. La moció va tenir una gran repercussió mediàtica arreu d’Espanya, perquè era la primera de la democràcia en la qual uns trànsfugues eren decisius, però he de confessar que a mi em va interessar molt poc.

En aquella època, era un estudiant universitari de l’Estudi General que s’estava a Lleida de dilluns a divendres durant el curs. No em sentia veí de la ciutat, sinó del meu poble, Llimiana, i la política que m’interessava era, d’una banda, la del meu municipi i comarca i, de l’altra, la de Catalunya, Espanya i el món. De manera que aquell any vaig participar en alguna reunió d’un partit polític al Pallars i vaig seguir amb atenció notícies com ara la retirada de les tropes soviètiques de l’Afganistan, el progressiu esfondrament del bloc comunista que acabaria culminant amb l’enderroc del mur de Berlín el dia 9 de novembre, la campanya i els resultats de les eleccions generals de l’octubre i les protestes dels estudiants contra el règim xinès a la plaça Tiananmen, a la primavera.

El periodisme no és immutable, però el futur passa per mantenir els principis

La meva perspectiva va començar a canviar a mitjans de novembre, quan vaig entrar com a becari a SEGRE. Uns quants mesos després, em vaig incorporar a la redacció, i vet aquí que Siurana i Oronich, que poc temps abans em resultaven gairebé uns desconeguts, es van convertir en dos dels personatges públics que més havia de tractar; bàsicament, el primer, perquè el segon va desaparèixer ràpidament de l’escena política. Des de llavors, he parlat diverses vegades amb ells i bona part dels regidors de l’època sobre la famosa moció de censura. Sempre que hi ha hagut un aniversari rodó –deu, vint, vint-i-cinc anys–, els he preguntat pels fets clau: quina va ser la motivació dels trànsfugues per donar suport a la moció? Qui va ser el vot número quinze...?

Qui realment sap què va passar no ho explica tot, els principals protagonistes han mort i d’altres no tenen proves fefaents d’algunes de les coses que estan convençuts que van succeir, com ara que els trànsfugues van rebre una compensació milionària. Un dels principis del periodisme és que no es pot considerar cert quelcom que no està contrastat o provat. Això era vàlid l’any 1989 i ho és ara, quan l’auge de les xarxes socials i la competència per ser el primer provoca que no sigui gens estrany que es difonguin com a notícies opinions, mitges veritats, manipulacions o falsedats.

El periodisme no és immutable, i els mitjans de paper ho sabem de primera mà, però mantenir els seus principis és la millor garantia de futur.