Població, salut i desigualtats

L’any 1986, amb el recordat Ernest Lluch com a ministre de Salut, es va promulgar la Llei General de Sanitat. Es va marcar una fita històrica: d’un sistema sanitari finançat pels treballadors i empresaris amb les seves quotes, vam passar a un sistema que integrava totes les altres opcions existents i que progressivament es finançava amb els Pressupostos Generals. Es va establir la gratuïtat i la universalitat de l’assistència sanitària.

El nostre sistema de salut segueix afrontant els vells i nous reptes que se li plantegen. Avui m’agradaria centrar-me en un: les desigualtats de salut entre la població.

Les desigualtats socioeconòmiques són un dels principals determinants en la salut de les persones. A menor nivell socioeconòmic, més probabilitat de necessitar els serveis d’atenció primària, urgències, hospitalització i salut mental. A mesura que el nivell socioeconòmic és més alt, disminueix la utilització d’aquests serveis.

I em vull referir particularment a un grup de població que considero que mereix una atenció especial i primordial, els infants. Sabem que els primers anys de vida, i cal incloure-hi l’etapa prenatal, són cabdals tant per al desenvolupament físic saludable com per a l’establiment de les capacitats que al llarg de la vida determinaran l’estat de salut i benestar de la persona, en el qual, segons l’OMS, cal integrar el físic, el mental i el social. Una persona saludable és aquella que no només no pateix cap malaltia, sinó que gaudeix de benestar psíquic, disposa de l’habilitat d’establir relacions harmonioses amb els altres i sap tenir una participació constructiva en les modificacions de l’ambient físic i social, és a dir, sap adaptar-se a les fluctuacions i problemàtiques en què ens trobem en el transcurs de la vida.

Dades actuals ens mostren que les nenes i nens de famílies catalanes amb un nivell socioeconòmic més desfavorit utilitzen més els serveis sanitaris. Presenten una alta incidència de problemes de salut mental i també pateixen malalties més greus que les nenes i nens de famílies més afavorides. Un altre factor conegut i que mai podem oblidar és que la infància és el grup poblacional amb major risc de pobresa.

A banda de persistir en l’accessibilitat universal dels serveis de salut i en la millora de la qualitat assistencial, cal que posem realment en pràctica la premissa de “la salut en totes les polítiques”, des de les econòmiques fins a les urbanístiques, mediambientals, educatives i culturals. Hem de treballar per revertir amb les accions polítiques i de govern, el funcionament de l’ascensor social que està determinant el futur dels més petits.

Cal educar des de les escoles, els centres cívics i arreu on puguem arribar, sobre els hàbits saludables, una alimentació correcta, la pràctica regular d’exercici i la no iniciació en els hàbits tòxics. S’ha de combatre la segregació escolar, que perpetua els futurs adults en àmbits socioeconòmics desfavorits.

Només així, atacant i treballant també des de fora del sistema sanitari els determinants de salut externs, arribarem al màxim de població que en sortirà beneficiada i, per extensió, a tota la societat. I és aquí on ens hem d’arrenglerar per enfocar la salut des d’una perspectiva comunitària mitjançant una estreta col·laboració entre els serveis d’atenció primària, benestar social i salut pública. El treball intersectorial i transversal amb el PINSAP (Pla Intersectorial i Transversal de Salut Pública).

Volem assumir amb responsabilitat aquest repte que consisteix a coordinar la col·laboració entre les regidories, promoure i impulsar la cogovernança amb les altres institucions i avançar cap a una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats i un futur més saludable en el sentit més ampli i complet de la paraula.