Santa Àgueda

Ens agrada enganyar-nos, per això les botigues de regals són plenes de productes que no necessitem amb missatges motivadors que no ens creiem. Aquella energia positiva que suposadament desprèn una banya d’un unicorn endollada a un arc de Sant Martí. Cors, estrelles i moltes admiracions. Bons temps per a Paulo Coelho i Mr. Wonderful.

Ens agrada autoenganyar-nos però, sobretot, autocompadir-nos. I ens hem inventat que un dilluns concret de gener és el dia més trist de l’any per no admetre que mai no durem a terme el llistat de bons propòsits que vam fer amb un cucurutxo al cap mentre ens escanyàvem amb el raïm.

Vam creure en nosaltres, ni que fos per un instant, i ens hem fallat. Enguany esperàvem amb ànsia la nit de Cap d’Any. El 2020 es va fer llarg, és cert, però si un segon després de les dotze de la nit del 31 de desembre va canviar l’any és per pura convenció.

En el fons sabíem que al 2021 tot seguiria igual, com així ha estat. I arribem al febrer i tornem a conjugar els verbs confinar, suspendre, ajornar i intuïm que la cosa va per llarg. Ha nevat, han florit els ametllers i estem en campanya electoral.

Tot és una mica irreal. I avui és santa Àgueda i en aquesta irrealitat em trasllado al que el meu germà va definir com “una festa paleofeminista” al seu dietari La vida aèria. Suposo que fa molt de temps que el 5 de febrer ja no és una anomalia al calendari. “Avui manem!”, deien convençudes les nostres mares. Un silenci espès sobre els 364 dies en què cap santa no intercedia per elles. Anàvem a escola i fèiem vida més o menys normal, però era un simulacre.

El nostre petit món es trasbalsava per unes hores. Les mares farien un teatre de varietats i ballarien a la plaça entre elles. Era el seu dia. El de les dones casades. L’adjectiu és important. Si l’estat civil era un altre, tocava quedar-se a casa. Eren els temps en què ser soltera era poc menys que una desgràcia.

Totes sortien de casa havent deixat el dinar fet. I el sopar, que farien tard. I ens trobàvem la roba plegada damunt del llit. Però hi havia la il·lusió d’alliberar-se, encara que fos simbòlicament. Vist amb perspectiva, la festa recuperava l’esperit del Carnestoltes prohibit. Aquella transgressió controlada. El dia 6 res no hauria canviat.