Vilanova del Tossal

Vilanova del Tossal és un poble de paper que no té més de 3.000 habitants. Els dies de vent, quan el cel és ben ras, l’inconfusible campanar de la Seu Vella retallat a l’horitzó recorda com de prop és Lleida, però Vilanova és un altre món. Aquí encara es fan anar els renoms de les cases i tothom es coneix. El noi de cal Fuster fa molts anys que viu fora, però és qui fa i desfà. No es belluga una fulla de Blanquilla de cap reng de cap bancal sense que ell no n’hagi donat el consentiment. Perquè, de fet, el poble és seu. No és un cacic, és un escriptor. Si jo fos alcaldessa d’Alpicat nomenaria fill il·lustre d’aquesta població Llorenç Capdevila, perquè no hi pot haver res més meravellós que convertir un paisatge en literatura. Vilanova del Tossal no és Alpicat, però s’hi assembla molt. És el poble que podia haver estat si un exèrcit de grues no hi hagués aixecat fileres de cases adossades, uniformades, a punt perquè les immobiliàries passessin revista en temps de bonança econòmica. Vilanova és la Mequinensa de Moncada ofegada sota un mar de formigó. Un món que ja no existeix. Capdevila se n’allunya. Viu al Bages de fa una colla d’anys, i té novel·les ambientades més enllà de Ponent, però sempre hi acaba tornant. La pàtria és la memòria. Ara publica Pell de serp (Pagès Editors). Vilanova del Tossal comparteix escenari amb Lleida, Barcelona, Santpedor... però hi és. Comença aquí, de fet. Al cementiri nou, el que es va inaugurar la festa major del 1939 (així d’animada començava la postguerra). Durant nou mesos llargs el riu Segre va marcar la línia de front i Lleida es va quedar sense un lloc per donar sepultura a soldats nacionals, vells que morien per causes naturals, afusellats sense miraments, dones que morien de part... tots van fer cap a Alpicat. Es va passar d’una quinzena de sepelis l’any a enterrar 418 persones entre la caiguda de Lleida, l’abril del 38, i l’abril del 39, quan “cautivo y desarmado el ejército rojo”, Franco signa el darrer parte de guerra. Aquesta història no s’explica a Pell de serp, però és un llibre amb sorpresa final i costa parlar-ne. M’agrada com arrenca. Amb un taüt inesperadament buit en aquest cementiri que ja no és tan nou. Una imatge potent del net del Taütaire de mal nom.